TROBADA DE VEUS I GEST

DAVID PUGLIESE, exposa a LA LLIBRERIA DE LA IMATGE

A quin dels dos admireu més?

Els afeccionats al còmic, al dibuix modern, a la caricatura..., estan d'enhorabona, i, sobre tot, si són veïns del barri de Sant Antoni, perquè, des d'ahir, fins el 23 d'abril 2017, estaran exposades, a la Llibreria de la Imatge, C/ Sepúlveda, 87, les obres del dibuixant argentí DAVID PUGLIESE.

La següent bona notícia, és que, amb aquesta exposició, la LLIBRERIA DE LA IMATGE, inaugura un espai destinat a exposicions i actes culturals.

Inconfundible "chica Almodóvar"
cal que us recordem el nom?

Fritz Lang; director de pel·licules tan interessants, com:
"Mientras Nueva York duerme"

Aquest personatges, i moltíssims més, trobareu en aquesta exposició que us encantarà.

La llibreria sembla petita... però no ho és tant

El barri de Sant Antoni no renunciarà mai a ser un cau
de llibreters i de cultura.

Foto: Blog de Jesica Cichero.com

JOSÉ ANTONIO CASAS PORTELLA: Pintar i Viatjar

El 9 de març 2017, s'ha presentat en l'Espai Veïnal de Calabria66, el llibre SUBIENDO A LOS PIRINEOS, de José Antonio Casas Portella.

En l'espai de la l'escola Pere Calders, a CALÀBRIA66, trobem un àmbit artístic, sustentat pel pintor José Antonio Casas Portella.

A part dels ensenyaments reglats que ofereix la Pere Calders, aquesta aula constitueix com una illa de repós, en la qual, aquelles persones del barri, de qualsevol edat, il·lusionades per la línia i el color, troben un lloc on aplegar-se i aprendre, i practicar, la pintura, sota l'ensenyament i la mirada, experimentada i atenta, del professor Casas Portella.

Però José Antonio, té en la seva vida dues grans passions, una, ja la hem assenyalat: la pintura, i l'altra,  l'acabem de conèixer: el viatge, o caminada, o excursionisme, digueu-li com volgueu, el fet és descobrir diferents paisatges a través de la translació, ja sigui a peu, en tren, o... esquiant!, és així com el professor Casas Portella, conrea el seu arxiu d'imatges, que es guarda en la retina, i després li seran inspiradores de les seves obres.

Aquestes vivències viatgeres estan relatades en el seu llibre: SUBIENDO A LOS PIRINEOS

En aquest llibre podeu llegir els records i anècdotes que la sola pintura no pot arribar a explicar; una confessió de sí mateix, per aquelles persones a les qui agrada saber la part humana que s'amaga, i que dóna vida, a la part plàstica i coneguda, d'un pintor, en aquest cas, de José Antonio Casas Portella.

Us oferim un passatge del llibre, un record d'infància, en un poble: "En las habituales noches escuchando a los mayores de la calle, o en los patios de las casas desgranando mazorcas de maíz, salian comentarios que nosotros los "críos" escuchábamos temerosos y asustados. No subais por las Espeñetas ni entreis en las cuenvas de la bodega de Torres, que siempre se oyen voces temblorosas, nos decían"

Llibre variat i entretingut, excursió per la terra i per la vida, de la mà d'un artista que primer va convertir el record en color, i ara ens tradueix, el color, en paraula.

Pintura de José Antonio Casas Portella

8 de març, dia internacional de la DONA

El gran Forges va reflectí, sense cap exageració, però amb humor,
una crua realitat. 

Calia celebrar un dia internacional de la Dona? Rotundament, SÍ!

Calia, i caldrà continuar celebrant-lo mentre la dona segueixi sent explotada, mentre segueixi estant uns graons per sota dels homes, mentre segueixi cobrant menys per una mateixa feina, o inclús millor! que la que fa un home...

Mentre pateixi abusos,.menys preus, injustícies...

Mentre la seva voluntat i la seva llibertat no siguin respectades...

Mentre sigui objecte de bromes grolleres, de menyspreus... 

Mentre es faci comerç amb el seu cos...

Mentre segueixin havent-hi víctimes de la violència masclista...
Mentre no hi hagi paritat d'homes i dones en els llocs de direcció.

Mentre, per por, i per enveja, alguns homes segueixin considerant, la dona, un ésser inferior...

 caldrà seguir celebrant el DIA INTERNACIONAL DE LA DONA!

És cert, que molts homes ja s'han sensibilitzat, i ja tenim lleis que donen suport a la dona maltractada, però això significa que encara hi ha dones maltractades, que encara hi ha homes brutals.

Moltes dones maltractades ja han aconseguir alliberar-se d'aquests homes que les mantenien dominades i subjectes al seu autoritarisme i voluntat.

Però, quan una dona maltractada aconsegueix alliberar-se d'una situació, d'anys, de domini masculí, comença un altre calvari; el de l'afirmació de la seva llibertat, de la seva pròpia voluntat. No s'ho pot creure, i li venen tots els dubtes, acostumada a obeir, li sembla impossible que ara sigui mestressa de la seva vida. No s'atreveix a mirar endavant...

Crec, que, en aquestes circumstàncies, una dona, deu pensar més o menys, això:

¿SERÁ VERDAD?  

¿Será verdad

que aún me espera

al otro lado

de mi vida

una vida más grande,

una vida más bella?

¿Será verdad

que aún hay más tierra

de la que tengo conocida

tras cada pliegue

de mi cuerpo,

tras cada costra

de mi herida?

¿Será verdad

que mi mirada

aún no ha encontrado

la dioptría

para enfocar el horizonte

que se desvelará

algún dia?

Será verdad...

           Maica Duaigües

           (Aunque la voz se oponga a la palabra)

ROSA I CLARA ENS ENVIEN LA SEVA SALUTACIÓ

Rosa Domènech i la seva neta Clara, es envien una salutació

Rosa Domènech és l'amiga de POEMES AL NAS DE LA LLUNA, de més edat que tenim, i la clara, segurament és la més jove. les dues són àvia i neta. Ens estimen, i les estimem.

L'àvia, a més, és poeta, te molt i molts poemes deliciosos, escrits, dedicats a la família, i molt especialment als seus meravellosos nets, també té poemes per les amigues, i pel seu poble...

Son veïnes del barri de Sant Antoni, La Rosa va descobrir Poemes al Nas de la Lluna, des del primer cartell que vam posar, i sempre que ha pogut ens ha vingut a veure, i a col·laborar!, igual et pinta una mandala, que escriu una poesia, o te'n recita un vers amb la seva veu suau.

Una de les primeres trobades de POEMES AL NAS DE LA LLUNA,
a la imatge, David Bartra, Teresa Saladriugas i Maica Duaigües
al principi ens trobavem en la Sala de Reunions, ara ja ens  podeu
localitzar en l'Espai Veïnal

Es aquesta Sala de Reunions, ens hem aplegat moltes vegades, nosaltres tres amb la Rosa, pintant mandales, com abans us he dit, i, a l'hora, confegint poemes.  Segurament que, en aquesta foto que ens va fer per sorpresa el fotògraf de Calàbria, per publicitar la Sala de Reunions, estavem esperant l'arribada de la Rosa.

En el moment que escrit això, la Rosa està hospitalitzada, com veureu per la bateta que porta, esperem i desitgem que no sigui res, i que ben aviat la tinguem amb nosaltres.  

Jo li envio des d'aquí una abraçada ben gran a la Rosa.

Si voleu manifestar la vostra amistat a l'amiga Rosa Domènech, podeu deixar un comentari al peu d'aquest post.

Sorpreses en la JAM LITERÀRIA

Dins de l'Espai Literari, s'apleguen diverses entitats, col·lectius, persones, que ofereixen el seu art, la seva col·laboració, la seva programació.

Una d'aquestes programacions és la JAM LITERÀRIA, que te lloc l'últim divendres de cada mes, a les 21 hores, a la planta veïnal de CALABRIA66.

Sílvia Suárez

El proppassat divendres, la programació JAM, va ser oberta per l'argentina SÍLVIA SUÁREZ, i és la mateixa Silvia Suárez que dirigeix el CLUB DE LECTURA de Calàbria66.

Sílvia ens va oferir la lectura d'una seva narració breu, que ens va agradar,i no ens podem resistir a publicar-la en aquest blog, tot i que no és el nostre costum, ja que demanem que siguin els propis autors el qui publiquin aquí.

Com a excepció, doncs aquí teniu aquesta història que ens fa estremir, tota vegada que Sílvia ens afirma que és un episodi real i biogràfic, corresponent als seus avantpassats, La narració passada de pares a fills, oralment, ha estat finalment passada al paper per aquesta descendent, i, ens va explicar que el destinatari principal d'aquest fet, havia estat un seu fill petit, que en una oportunitat, al preguntar-li quin regal volia, va contestar:  "Quiero una abuela"

Sílvia li va explicar que havia tingut abuela, i havia tingut bisabuela, i tatarabuela, encara que no les arribés a conèixer, i, perquè no se n'oblidés mai, li va posar la història per escrit.

És aquesta:

Alrededor de 1860, los Echegaray vivían en Jachal, San Juan. Que yo sepa, eran tres. Si eran más no importa porque no tienen papel en esta historia. La familia estaba formada por una madre viuda y su hija pequeña, María Jesús. Con ellas vivía también el hermano de la viuda, Valentín, un jovencito delgado y elegante.

Una noche llegó el malón. Se llevaron a María Jesús y Mercedes Echegaray lloró por la pérdida de su hija. La vida siguió su curso y años más tarde, hacia 1870, el ejército, después de exterminar a los indios de una toldería, volvió con la joven María Jesús. Traía los talones descarnados, tratamiento que los indios aplicaban a sus cautivos para que no pudieran huir, y una niña en brazos. La familia celebró la vuelta de la joven, pero lamentó la existencia de la niña. 

María Jesús hablaba un español de palabras sueltas, se sentaba en cuclillas y se mecía al son de extrañas melodías, observada por su tío, fascinado por esa joven india blanca. Y ella lloraba y lloraba, musitando palabras ininteligibles. ¿ Sufría ella de amor perdido? ¿O tal vez lloraba porque su entorno convirtió a la víctima en paria?

Poco tiempo después, la joven María Jesús entró una noche en la habitación de su tío, con el bebé, envoltorio pequeño y blanco. Con mucho cuidado depositó el suave bulto al lado del joven y, silenciosamente, desapareció. Dicen que ella le indicó silencio con el dedo sobre la boca antes de cerrar la puerta al salir. Valentín se quedó transportado sin entender y, cuando reaccionó, corrió detrás de su sobrina. Ella se alejaba cojeando hacia el oeste, en busca de las montañas que le habían hecho perder su hablar cristiano. No se sabe si Valentín la alcanzó, ni si hablaron. El hecho es que ella se perdió en la cordillera, buscando, la cara mojada, las huellas de su amor perdido. O quizás su lugar en el mundo. 

La niña mestiza, Dolores, era mi abuela. Eso quiere decir vuestra bisabuela y tatarabuela.

El tío Valentín fue fiel a la historia de su sobrina y la relató una y otra vez a sus nietas, para que no olvidaran, para que estuvieran orgullosas de pertenecer a la tierra, para que supieran que sus ancestros habían habitado altivos nuestras montañas, para que supieran que el epicanto de sus hermosos ojos tenía historia detrás y que ellas, hijas de un matrimonio sin amor, eran, tal vez, el fruto de un amor absoluto, sin límites, grabado para siempre en un río de estrellas que seguían los rastros de su abuela.

Así que yo, queridos míos, soy biznieta de un indio tal vez huarpe, tal vez diaguita,  tal vez feroz y violento, quizás bruto como un  arado, o suave, dulce y mágico. Y de una jovencita en que no sólo perdió la carne de sus talones, sino también su habla y su identidad de blanca por él.

Desde aquí, ya no puedo seguir la estela de estrellas que me llevan a mi bisabuela. Pero puedo explicarles a mis nietos y a todos los descendientes por venir, que ellos tienen raíces del otro lado del mundo.

-----------------------------------------

Felicitats, Sílvia, en ha agradat molt!

MARIA MERCÈ MARÇAL... TOTAL

En l'acte del dia 13 de febrer, Rosa Maria Terrafeta, ens va recitar un poema seu, el qual ens plau publicar tot seguit:

Tamarit, costa d'or,
laberint de dreceres
entre pins, clivellats
per mestrals implacables

Pedra i llum, cala breu,
castell acaronat
pel llavi ardent de l'aigua.

A recer del rocam,
punt de guaita, una cala
menuda, amb un pedrís,
sense porta, oblidada.
ser antic carrabiner
de l'estança enlairada,
una,tanca, ben nostra,
i habitar-la, extasiada.

I d'immensa catifa
de la roca salada,
el margalló escampat
jugant amb la pinassa.

Tamarit, foll de sol,
amant insadollable
eternament badat
vers una altra horabaixa.

                       Rosa Maria Terrafeta Badia