dilluns, 12 de setembre de 2016

Col·laboració: PRUDENCI VIDAL MARCOS




PRUDENCI VIDAL MARCOS, veí del Barri de Sant Antoni, ha estat professor de filosofia, i llengua i literatura, al llarg de 43 anys.
Prudenci, diu: De tant en tant escric poemes sobre allò que m'agrada, m'impressiona, m'esfereeix, o em  fereix.
Prudenci ens adjunta aquests poemes de la seva autoria, que realment, donen fe d'una gran sensibilitat davant del patiment aliè. Amb molt de gust els publiquem.



Ens agradaria que aquest exemple fos seguit per aquell veïns i veïnes que escriuen poemes i potser els desen en un calaix. Oferim l'Espai Literari per a que els compartiu amb el barri. 
Quan tingueu dubtes de la correcció, ja sigui ortogràfica, lingüística o poètica, dels vostres escrits, us suggerim que vingueu a les nostres lectures quinzenals i podrem llegir-los i comentar-los.


REFUGIATS

Tantes carns jeuen obertes, esquinçades
per mans rabents, que darrere teu
a la recerca es retardaren:
Ara ho vull saber ...
I ho recullo en un llibre antic,
marcada alguna ombra incomprensible.
Allà vas estar ja un dia,
a on t'has escapat?
Si algú et subjecta, jeu destrossat;
El seu cor llangueix obert
i tu ja no estaves dins.
Si alguna vegada t'ha parlat algú
amb veu però sense alè: on vas tu?
També em va passar a mi,
però ja no pregunto.
Ja no et serveixo i res al voltant val
esperant, mantinc, de la meva cara
la mirada obedient a vent del dia
sense queixar-me a les nits ...
Quan sé que els veig , que els sento
que em miren de front, esglaiats ..!
Tanca els ulls: perquè tot això
ho hauríem de guardar en el més obscur
de la nostra glòria, en els desitjos
i projectes incomplits!
Prudenci Vidal Marcos

                      ANHEL

Poseu un vestit nou cada dia a la il·lusió.
Res no saciarà la set d’aventura  i misteri.
La lluna embruixi  les vostres nits
i un suau i tendre ventet us porti el  petó
d’un  blavós cel riberenc, soledat íntima.
Confirmeu que quelcom de diví hi ha en nosaltres,
que la geometria de l’ànima porta aquí el llorer
de la victòria i l’harmonia de la música dels ocells.
Té la terra febre d’aquest sol ardent, ros,
que enardeix la sang i filtren els préssecs.
L’última llum crema dins de l’aigua
que tremola al ombrívol  riu silenciós.
Tremola també la carn jove que veu la brillantor
d’uns  molts propers ulls dins del seus ulls.
Marxaren els qui forjaren il·lusions perdudes
però tornem beguts per la passió i el somni.
Només puc dir que he posat els peus
en aquest espai que el cor em roba
per seguir essent humà, per gaudir
de la serenitat i dolçor de la nostra terra.

                                      Prudenci Vidal Marcos


LA NOCHE MÁS OSCURA DE LOS REFUGIADOS

He salido en la noche
y he entrevisto las grandes piedras negras
bordeando los caminos de la isla, Lesbos,
las raíces de algarrobas centenarios
levantando las losas de las atávicas tumbas
y los perros vagando bajo la gruesa lluvia
y bajo los relámpagos.


He visto la verdosa, inhumana humedad,
creando vida, corrompiendo vida
en lo profundo del barranco tenebroso.
He visto los troncos desesperados de los enebros
Arrastrándose sobre las dunas de las playas
hacia una luna enorme, enferma y vegetal
como ojo tumefacto
desprendido del cuerpo infecto de la tierra.
Y la mar, sacudiendo, encharcando, incendiando
la infinita costa de los sueños extraviados.


He visto al pastor recogiendo el espanto
de los hombres hundidos en el barro,
entrampados entre los matorrales del torrente,
y al hombre como un látigo blasfemo
espantando los ojos misericordiosos
apaleando el aroma de la sangra.
Oh Dios, qué mundo!
Qué carne torturada por la noche sin astros!
Qué inmensa desazón de las almas!
Que negro desierto de soledad!
Qué sucesión de maldita indiferencia!
Prudenci Vidal Marcos


LA NIT MÉS FOSCA DELS REFUGIATS
He sortit a la nit
i he entrevist les grans pedres negres
vorejant els camins de l'illa, Lesbos,
les arrels de garrofes centenaris
aixecant les lloses de les atàviques tombes
i els gossos vagant sota la gruixuda pluja
i sota els llamps.


He vist la verdosa, inhumana humitat,
creant vida, corrompent vida
en el profund del barranc tenebrós.
He vist els troncs desesperats dels ginebres
arrossegant-se sobre les dunes de les platges
cap a una lluna enorme, malalta i vegetal
com ull tumefacte
desprès del cos infecte de la terra.
I la mar, sacsejant, entollant, incendiant
la infinita costa dels somnis extraviats.


He vist el pastor recollint l'espant
dels homes enfonsats en el fang,
entrampats entre els matolls del torrent,
i l'home com un fuet blasfem
espantant els ulls misericordiosos
apallissant l'aroma de la sang.
Oh Déu, quin món!
Quina carn torturada a la nit sense astres!
Quin  immens neguit de les ànimes!
Quin negre desert de soledat!
Quina successió de maleïda indiferència!
Prudenci Vidal Marcos

Entrades populars