Pàgines

dimarts, 7 de març del 2017

8 de març, dia internacional de la DONA

El gran Forges va reflectí, sense cap exageració, però amb humor,
una crua realitat. 
Calia celebrar un dia internacional de la Dona? Rotundament, SÍ!

Calia, i caldrà continuar celebrant-lo mentre la dona segueixi sent explotada, mentre segueixi estant uns graons per sota dels homes, mentre segueixi cobrant menys per una mateixa feina, o inclús millor! que la que fa un home...

Mentre pateixi abusos,.menys preus, injustícies...

Mentre la seva voluntat i la seva llibertat no siguin respectades...


Mentre sigui objecte de bromes grolleres, de menyspreus... 
Mentre es faci comerç amb el seu cos...
Mentre segueixin havent-hi víctimes de la violència masclista...
Mentre no hi hagi paritat d'homes i dones en els llocs de direcció.
Mentre, per por, i per enveja, alguns homes segueixin considerant, la dona, un ésser inferior...

 caldrà seguir celebrant el DIA INTERNACIONAL DE LA DONA!

És cert, que molts homes ja s'han sensibilitzat, i ja tenim lleis que donen suport a la dona maltractada, però això significa que encara hi ha dones maltractades, que encara hi ha homes brutals.

Moltes dones maltractades ja han aconseguir alliberar-se d'aquests homes que les mantenien dominades i subjectes al seu autoritarisme i voluntat.

Però, quan una dona maltractada aconsegueix alliberar-se d'una situació, d'anys, de domini masculí, comença un altre calvari; el de l'afirmació de la seva llibertat, de la seva pròpia voluntat. No s'ho pot creure, i li venen tots els dubtes, acostumada a obeir, li sembla impossible que ara sigui mestressa de la seva vida. No s'atreveix a mirar endavant...

Crec, que, en aquestes circumstàncies, una dona, deu pensar més o menys, això:

¿SERÁ VERDAD?  

¿Será verdad
que aún me espera
al otro lado
de mi vida
una vida más grande,
una vida más bella?

¿Será verdad
que aún hay más tierra
de la que tengo conocida
tras cada pliegue
de mi cuerpo,
tras cada costra
de mi herida?

¿Será verdad
que mi mirada
aún no ha encontrado
la dioptría
para enfocar el horizonte
que se desvelará
algún dia?

Será verdad...

           Maica Duaigües
           (Aunque la voz se oponga a la palabra)

divendres, 3 de març del 2017

ROSA I CLARA ENS ENVIEN LA SEVA SALUTACIÓ

Rosa Domènech i la seva neta Clara, es envien una salutació
Rosa Domènech és l'amiga de POEMES AL NAS DE LA LLUNA, de més edat que tenim, i la clara, segurament és la més jove. les dues són àvia i neta. Ens estimen, i les estimem.

L'àvia, a més, és poeta, te molt i molts poemes deliciosos, escrits, dedicats a la família, i molt especialment als seus meravellosos nets, també té poemes per les amigues, i pel seu poble...

Son veïnes del barri de Sant Antoni, La Rosa va descobrir Poemes al Nas de la Lluna, des del primer cartell que vam posar, i sempre que ha pogut ens ha vingut a veure, i a col·laborar!, igual et pinta una mandala, que escriu una poesia, o te'n recita un vers amb la seva veu suau.

Una de les primeres trobades de POEMES AL NAS DE LA LLUNA,
a la imatge, David Bartra, Teresa Saladriugas i Maica Duaigües
al principi ens trobavem en la Sala de Reunions, ara ja ens  podeu
localitzar en l'Espai Veïnal
Es aquesta Sala de Reunions, ens hem aplegat moltes vegades, nosaltres tres amb la Rosa, pintant mandales, com abans us he dit, i, a l'hora, confegint poemes.  Segurament que, en aquesta foto que ens va fer per sorpresa el fotògraf de Calàbria, per publicitar la Sala de Reunions, estavem esperant l'arribada de la Rosa.






En el moment que escrit això, la Rosa està hospitalitzada, com veureu per la bateta que porta, esperem i desitgem que no sigui res, i que ben aviat la tinguem amb nosaltres.  

Jo li envio des d'aquí una abraçada ben gran a la Rosa.

Si voleu manifestar la vostra amistat a l'amiga Rosa Domènech, podeu deixar un comentari al peu d'aquest post.

diumenge, 26 de febrer del 2017

Sorpreses en la JAM LITERÀRIA

Dins de l'Espai Literari, s'apleguen diverses entitats, col·lectius, persones, que ofereixen el seu art, la seva col·laboració, la seva programació.

Una d'aquestes programacions és la JAM LITERÀRIA, que te lloc l'últim divendres de cada mes, a les 21 hores, a la planta veïnal de CALABRIA66.

Sílvia Suárez
El proppassat divendres, la programació JAM, va ser oberta per l'argentina SÍLVIA SUÁREZ, i és la mateixa Silvia Suárez que dirigeix el CLUB DE LECTURA de Calàbria66.

Sílvia ens va oferir la lectura d'una seva narració breu, que ens va agradar,i no ens podem resistir a publicar-la en aquest blog, tot i que no és el nostre costum, ja que demanem que siguin els propis autors el qui publiquin aquí.

Com a excepció, doncs aquí teniu aquesta història que ens fa estremir, tota vegada que Sílvia ens afirma que és un episodi real i biogràfic, corresponent als seus avantpassats, La narració passada de pares a fills, oralment, ha estat finalment passada al paper per aquesta descendent, i, ens va explicar que el destinatari principal d'aquest fet, havia estat un seu fill petit, que en una oportunitat, al preguntar-li quin regal volia, va contestar:  "Quiero una abuela"

Sílvia li va explicar que havia tingut abuela, i havia tingut bisabuela, i tatarabuela, encara que no les arribés a conèixer, i, perquè no se n'oblidés mai, li va posar la història per escrit.

És aquesta:

Alrededor de 1860, los Echegaray vivían en Jachal, San Juan. Que yo sepa, eran tres. Si eran más no importa porque no tienen papel en esta historia. La familia estaba formada por una madre viuda y su hija pequeña, María Jesús. Con ellas vivía también el hermano de la viuda, Valentín, un jovencito delgado y elegante.
Una noche llegó el malón. Se llevaron a María Jesús y Mercedes Echegaray lloró por la pérdida de su hija. La vida siguió su curso y años más tarde, hacia 1870, el ejército, después de exterminar a los indios de una toldería, volvió con la joven María Jesús. Traía los talones descarnados, tratamiento que los indios aplicaban a sus cautivos para que no pudieran huir, y una niña en brazos. La familia celebró la vuelta de la joven, pero lamentó la existencia de la niña. 

María Jesús hablaba un español de palabras sueltas, se sentaba en cuclillas y se mecía al son de extrañas melodías, observada por su tío, fascinado por esa joven india blanca. Y ella lloraba y lloraba, musitando palabras ininteligibles. ¿ Sufría ella de amor perdido? ¿O tal vez lloraba porque su entorno convirtió a la víctima en paria?

Poco tiempo después, la joven María Jesús entró una noche en la habitación de su tío, con el bebé, envoltorio pequeño y blanco. Con mucho cuidado depositó el suave bulto al lado del joven y, silenciosamente, desapareció. Dicen que ella le indicó silencio con el dedo sobre la boca antes de cerrar la puerta al salir. Valentín se quedó transportado sin entender y, cuando reaccionó, corrió detrás de su sobrina. Ella se alejaba cojeando hacia el oeste, en busca de las montañas que le habían hecho perder su hablar cristiano. No se sabe si Valentín la alcanzó, ni si hablaron. El hecho es que ella se perdió en la cordillera, buscando, la cara mojada, las huellas de su amor perdido. O quizás su lugar en el mundo. 
La niña mestiza, Dolores, era mi abuela. Eso quiere decir vuestra bisabuela y tatarabuela.

El tío Valentín fue fiel a la historia de su sobrina y la relató una y otra vez a sus nietas, para que no olvidaran, para que estuvieran orgullosas de pertenecer a la tierra, para que supieran que sus ancestros habían habitado altivos nuestras montañas, para que supieran que el epicanto de sus hermosos ojos tenía historia detrás y que ellas, hijas de un matrimonio sin amor, eran, tal vez, el fruto de un amor absoluto, sin límites, grabado para siempre en un río de estrellas que seguían los rastros de su abuela.

Así que yo, queridos míos, soy biznieta de un indio tal vez huarpe, tal vez diaguita,  tal vez feroz y violento, quizás bruto como un  arado, o suave, dulce y mágico. Y de una jovencita en que no sólo perdió la carne de sus talones, sino también su habla y su identidad de blanca por él.

Desde aquí, ya no puedo seguir la estela de estrellas que me llevan a mi bisabuela. Pero puedo explicarles a mis nietos y a todos los descendientes por venir, que ellos tienen raíces del otro lado del mundo.

-----------------------------------------

Felicitats, Sílvia, en ha agradat molt!



dijous, 9 de febrer del 2017

MARIA MERCÈ MARÇAL... TOTAL

En l'acte del dia 13 de febrer, Rosa Maria Terrafeta, ens va recitar un poema seu, el qual ens plau publicar tot seguit:

dimecres, 1 de febrer del 2017

INFORMATIU SANT ANTONI online

Molts veïns del barri ja coneixen l'Informatiu Sant Antoni, editat en paper des de fa un munt d'anys, que ha tingut diverses etapes i alguna lleugera modificació en el seu nom a tot el llarg d'aquest temps.

Aquesta edició, palpable, comença ja a ser una edició romàntica, que els romàntics del barri acumulem, número darrere número, en una caixa cada cop més gran.

Però, els temps ens exigeixen  -i també ens ofereixen- més i més alternatives de comunicació, per això va nàixer l'INFORMATIU SANT ANTONI online, i constitueix un magnífic complement a la nostra estimada revista tàctil, aromàtica, física..., que cada trimestre, rebem a casa, si som socis, o procurem arreplegar-la en  els diferents establiments del barri que la tenen a disposició dels seus clients, o a la mateixa Associació de Veïns, o a l'Espai Veïnal CALÀBRIA66.

"Lo cortés no quita valiente", diu un encertat refrany castellà, i així és en el cas de l'INFORMATIU SANT ANTONI, la cortesia d'oferir-os una revista amb cos i ànima diversos cops l'any, no impedeix el valor d'editar, com a complement volàtil, el mateix Informatiu enriquit, actualitzat, d'una manera constant, per a totes aquelles persones que ja li han afegit una dimensió informàtica a la seva vida.

Si encara no coneixíeu aquest blog, ara en teniu la oportunitat:


Us podeu subscriure per rebre totes les actualitzacions, és gratuït, i molt útil per estar puntualment assabentat de tot el que es cou al barri.





dimecres, 18 de gener del 2017

RECORDEM L'ACTE DE DANSA I POESIA DEL 16 DE GENER DE 2017

El proppassat dilluns, dins de les Festes de Sant Antoni, vam muntar aquest acte, dedicat a tots els nostres veIns, i amics, recreant poemes, recordant cançons, i interpretant, a la nostra manera, els misatges dels poetes i dels músics.
Nosaltres ens ho vam passar molt bé, esperem que vosaltres també. 
Ara ho podeu recordar.



Dansa: Susana Larriba
Rapsodes: Carles Duarte, Teresa Saladrigas, Maica Duaigües
Selecció i muntatge: Maica Duaigües
Tècnic, veu en off, i vídeo: Dani Muñoz



Entrades populars